En resum, tot és exactament com ha de ser amb l'educació. De fet, tot està "malament" amb tots nosaltres, amb la nostra societat. Sense entendre aquest fet tan senzill, tots els laments i gemecs són només una pèrdua de temps discutint l'efecte en lloc de la causa. Però no siguem tan cavaliers i estem d'acord que discutir els efectes, tard o d'hora, encara portarà les millors ments al pensament obvi: parlem de com curar l'arrel del mal. Per fer-ho, anem a construir un model. Model Aleshores, quina és l'arrel del mal? Per entendre-ho, fem un experiment mental sobre un model virtual de la realitat. Tenim aquest model: som lliures de fer qualsevol cosa que no estigui prohibida. I fins i tot allò que està prohibit, però que volem fer molt, és bastant accessible per a algunes persones. Sota la paraula “nosaltres” del model, assumeixo subjectes que actuen de manera relativament racional que trien el camí per assolir els objectius personals, centrant-se en les limitacions del model en forma de prohibicions explícites (lleis legals conegudes, decrets, etc.). i obstacles implícits en forma de lleis de la natura conegudes (lleis de conservació, gravitació i altres oposicions als nostres desitjos innocents). De l'anterior es dedueix que el model té un hàbitat compartit pels subjectes, en el qual operen els obstacles molt implícits en forma de lleis de la naturalesa. Tenint una massa de subjectes amb els seus desitjos personals, no podem deixar de notar la conseqüència més senzilla: els subjectes han de competir per l'hàbitat. Per què passa això? Perquè la realització d'uns desitjos innocents requereix el consum de recursos, que els subjectes no tenen d'on aconseguir més que de l'hàbitat comú. Per tant, per maximitzar la satisfacció dels desitjos, cal allunyar els altres dels recursos que necessita un determinat subjecte. I aquesta és la competició a la qual estem acostumats. Experimenta Ara estic preparat per començar el nostre experiment mental. Amuntem un conjunt de subjectes absolutament idèntics en una pila i deixem-los competir fins que el sistema arribi a un estat estable. Algunes persones li semblarà que com que tots els subjectes són idèntics, el resultat serà homogeni. Tot i així, cada subjecte es troba en una posició diferent al mapa, amb una distribució aleatòria de recursos. Això introdueix desigualtat: un té or just sota el taló i l'altre no té més que els residus d'una altra persona. Per tant, aquells que es troben en condicions favorables tenen l'oportunitat d'aprofitar aquest avantatge. Com que tots els subjectes són pensadors més o menys racionals, de mitjana la idea d'utilitzar una posició avantatjosa arribarà a la majoria dels caps de la nostra comunitat experimental. Aleshores, els més propers a l'avantatge seran els primers a aprofitar-lo, i utilitzant l'avantatge obtingut s'intentarà evitar que altres se l'emportin. Com a resultat, hi haurà una situació comunament anomenada “estratificació de la societat”. L'estratificació de la societat és una situació molt estable, que és un exemple de qualsevol país del món que es pot comprovar fàcilment. Vam arribar al criteri d'aturar el modelatge gairebé immediatament després de començar el nostre experiment mental: hem obtingut un estat estable. Ara, podem intentar concloure el fenomen objecte d'estudi. Educació Limitem immediatament les nostres conclusions a l'objectiu indicat en el títol: vegem com els resultats de la modelització afecten l'educació. Amb aquest propòsit, observem que la quantitat de coneixement, de mitjana, ajuda els nostres subjectes de recerca a assolir els seus objectius. Tanmateix, com passa amb els recursos, la dotació de coneixement serà desigual. La capacitat d'adquirir nous coneixements serà igualment desigual. Tingueu en compte també que, de mitjana, tots els subjectes racionals votaran per augmentar el seu coeficient intel·lectual per tal de satisfer més els seus desitjos innocents. Aquest conjunt d'entrades crea una imatge completament similar al component de recursos del nostre model. Per tant, podem predir amb seguretat l'estratificació de la societat pel nivell de coneixement (i fins i tot comprovar aquesta conclusió amb estadístiques de la vida real). L'estratificació per dotació de recursos i la necessitat de mantenir-la per tal d'excloure la reducció de les alegries personals dels subjectes amb èxit ens porten a una altra simple conclusió: En un conjunt mitjà d'assignatures, la idea del benefici d'utilitzar el coneixement per mantenir l'estabilitat en la satisfacció dels seus desitjos per part d'assignatures amb èxit està obligat a entrar al capdavant de gairebé totes aquestes assignatures. Es dedueix que els subjectes afortunats intentaran concentrar tots els coneixements al seu cervell. Però, com amb tota la resta, el cervell també té limitacions: no és sense fons. Per tant, els subjectes amb èxit s'adonaran ràpidament que és més fàcil mantenir el poder sobre els subjectes amb menys èxit que tenen els coneixements necessaris. El mètode serà senzill: els titulars del coneixement es compartiran amb els recursos. Com que tot l'anterior és molt fàcil d'entendre i executar, obtindrem l'efecte de la concentració del coneixement al voltant d'individus amb èxit en recursos de mitjana per a totes les assignatures. En altres llocs, el coneixement també estarà present, però de forma fragmentada, impedint la plena realització d'aquest potencial. I a més de la fragmentació, la llei de conservació seguirà vigent, impedint el flux de recursos a aquells que en saben més, però no han aconseguit tenir èxit i encara no han après a extreure recursos de l'aire. El resultat del segon pas de modelització és una forta correlació entre la quantitat de recursos de què disposa un individu i la quantitat de coneixement disponible per a qualsevol de les seves necessitats. Conclusions provisionals Si hi ha un excedent d'alguna cosa en algun lloc, un subjecte que actuï racionalment, òbviament, no augmentarà aquest excedent, malgastant recursos que es podrien destinar a alguna cosa més útil. I encara que ho vulguin, els subjectes amb menys èxit, inclosos els que tenen menys èxit pel que fa al coneixement, no podran destinar els recursos suficients per augmentar el recurs de coneixement, que els és escàs, per comparar-lo amb els subjectes amb èxit que concentren centenars de o fins i tot milers de venedors de coneixement sense èxit per recursos econòmics. Es poden esperar objeccions com "els subjectes amb èxit necessiten molt coneixements per competir amb altres assignatures amb èxit". Aquesta objecció ha de ser contestada. I la resposta torna a ser bastant simple: calen coneixements específics per competir. Per exemple, si una assignatura ha llançat un iPhone al mercat i així ha mostrat les perspectives d'aquest mercat, una altra assignatura no necessita coneixements d'història, matemàtiques, física, literatura, etc. per competir. Necessita coneixements molt estrets com ara "com fer el mateix". Encara més precisament: quant costarà fer el mateix. Sents la diferència? Sergey Brin no necessita matemàtiques, necessita saber quant pot comprar un competidor del producte de Steve Jobs (spoiler: el nom del competidor és Android i el va comprar per 50 milions de dòlars, que és menys d'una deu mil·lèsima part del majúscules de Google o Apple). En conseqüència, el conjunt d'actors pres com a paràmetre del model generarà forces que estabilitzaran la situació i suportaran desigualtats en recursos i coneixements. Però, al mateix temps, aquestes forces no motivaran els individus que tenen oportunitats per al desenvolupament del sistema a malbaratar recursos en coneixement, que ja tenen en abundància (recordem els milions disposats a vendre coneixement per menjar). Ara, recordem com es diu el malbaratament de recursos en coneixement a la nostra societat. És cert: s'anomena "sistema educatiu". I no té sentit gastar els seus diners en aquest sistema per a aquells que ja reben coneixements en un plat per un cèntim. L'educació està bé Em sembla que la conclusió resulta de manera bastant inequívoca: el sistema educatiu actual de la societat és completament adequat a l'estat actual de la societat. És a dir, és correcte. Tot està "correcte" amb això. No hi pot haver cap altre sistema en les condicions donades. Bé, hi ha arguments sobre la millora d'això, pels quals els diners mai pagaran de totes maneres. Sí, no són il·legals segons la llei actual. Però no es pot dir res més tranquil·litzador sobre aquest tema. Però vull molts coneixements ! d'or Aquí, tot és senzill: convertiu-vos en multimilionari i voilà, hi ha una cua amb safates del coneixement a prop vostre. I si no ho aconsegueixes? Aleshores, intentem pensar què pots fer. d'or L'elecció és senzilla: amb una probabilitat igual a [nombre de multimilionaris] / [població de la terra] = [aproximadament 1/2 000 000] de convertir-se en multimilionari després de tot. O buscar altres maneres. Hi ha centenars de milers de llibres sobre "com convertir-se en multimilionari" i no competiré amb ells. Però sobre la segona opció, pots dir alguna cosa. En el segon camí, l'essència és simple: pertanys a la majoria. I la majoria és poder. Encara que està clar que mentre la força no estigui organitzada, s'anomena més correctament ramat. Però, tanmateix, el potencial és evident. Tenint potencial, es pot pensar en la seva realització. Però just després del potencial, moltes persones veuen un conjunt de problemes desagradables, com ara un dictador, tots són esclaus, no obtenen res, i després una llarga llista en la mateixa línia. Sí, la història ens mostra exemples quan els dictadors realment governen i la resta som esclaus. Aquest és el perill de la segona via. Però, d'altra banda, té por al llop i no vagi al bosc. És a dir, si us prohibeu pensar en la segona via, només hi ha una esperança molt inestable per al vostre futur multimilionari. Però hi ha un moment més no ideal. Diguem que hem evitat la dictadura, l'esclavitud, “no ho aconseguiré” i tota la resta de la llarga llista. Però fins i tot en un cas tan agradable, hi ha una limitació: hem de compartir amb els altres. I aquí rau la divisió existencial entre els hàbits de diferents persones absorbides des de la infància. A algunes persones els costa molt compartir. Normalment se'ls diu cobdiciosos, però s'anomenen racionals, calculadors, frugals, etc. No els discutirem. Evolutivament, la societat ha desenvolupat una divisió entre aquells que romandran per sempre egoistes i aquells que són capaços de generositat, bondat i justícia. Aquest és un objectiu donat, un llegat del nostre passat. No hi ha escapatòria d'aquesta herència. I a partir d'aquí creixen les cames del nostre moment no ideal. Sempre hi haurà un gran percentatge de persones a la societat que temen perdre l'"ocell a la mà" en el procés d'atrapar la "grua al cel", sobretot no per a ells mateixos sinó per a tothom. És per això que les objeccions a la segona forma de vida de la sèrie "Hi haurà un dictador, hi haurà esclaus" ràpidament troben partidaris ardents entre els que viuen bé en les condicions actuals. Simplement no volen canvis i, per tant, capten qualsevol excusa per a la inacció. L'única manera de refutar les seves objeccions és situar-los en el món de la "segona via", on tindran millors condicions que les que tenen ara. Però aquí sorgeix el problema de la gallina i l'ou: aconseguir el món de la "segona via" requereix els esforços de la part especificada de la societat, i sense aquests esforços, la segona via està condemnada. És a dir, cap esforç, cap prova. I això també és un fet amb el qual hem de conviure. Tornada a l'educació Intentem respondre a la pregunta: “Què passa amb l'educació des del punt de vista de la societat de segona via?”. La resposta dependrà dels objectius d'aquesta societat, de manera que, en molts aspectes, serà especulativa. Podem pensar en l'objectiu literalment: oferir una educació de qualitat. Però fins i tot en aquest cas, tot serà "no gloriós" perquè la pregunta "Què és la qualitat?" sorgirà immediatament. La definició de qualitat ens tornarà de nou al problema d'entendre com serà la nova societat perquè els caníbals de qualitat, per exemple, serien percebuts de manera una mica ambigua en algunes societats, igual que els lluitadors de qualitat contra el canibalisme a la societat dels caníbals. Podem anar més enllà. La majoria percep l'educació al món modern com un "camí cap a una bona vida", però què és una "bona vida" a la nova societat i quin camí hi portarà? De nou, aquestes preguntes no es poden respondre sense comprendre els objectius de la nova societat i la seva estructura perquè la vida qualitativa d'algú és canibalisme, i algú no vol posar-se sobre la taula d'una criatura tan agradable. La incertesa de les dades inicials fa que sigui difícil obtenir algunes respostes útils. Però aquesta moneda té una segona cara. És molt senzill: si alguna societat necessita alguna cosa, tard o d'hora, aquesta necessitat es tancarà a un nivell més o menys decent. Per tant, la conclusió és que l'educació ha de ser necessària en la nova societat. I si existeix allà, els recursos es poden dirigir a la seva satisfacció. La prioritat de l'educació determinarà la quantitat de recursos dirigits en la llista d'objectius de la societat. En l'exemple de la societat moderna, veiem que la prioritat de l'educació, pel que fa a l'assignació de recursos per part d'individus amb èxit, es troba en un lloc molt llunyà al final de la llista general d'objectius. Tanmateix, pel que fa als fons que la majoria dels pares destinen per a l'educació dels seus fills, la importància de l'educació s'eleva a la màxima prioritat, en algun lloc no llunyà del cost d'un apartament, bé, o d'un cotxe. Així doncs, podem suposar que en la nova societat es plantejarà la prioritat de l'educació seguint la demanda d'una part important de la societat. Aleshores, al final, inevitablement arribarem a la reforma del sistema educatiu existent i la seva notable millora. Però perquè això succeeixi és indispensable una petició dels responsables. Avui, les decisions les prenen presidents i altres figures que no pertanyen a la part de la societat que té una demanda d'educació més gran. Si, en la nova societat, tots aquells que avui estan preocupats per la qualitat de l'educació entenen les conclusions a continuació, el resultat, segons em sembla, no cal descriure-ho molt de temps perquè és evident. Conclusió general Tot ho decideix qui marca els objectius. Determinen la forma de tota la societat. L'educació és només una petita part d'aquesta imatge i, per descomptat, aquesta part també està totalment determinada per qui marca els objectius. Per això m'agradaria fer arribar les conclusions de l'article a tothom qui l'ha llegit fins aquí. En cas contrari, els llargs debats sobre el destí de l'educació poden continuar indefinidament. Ara, una mica de repetició. Una pregunta sempre serà primordial: quin tipus de societat volem veure? Tota la resta depèn de la resposta. L'educació, la medicina, els problemes d'habitatge, i fins i tot el nivell d'immoralitat en la comunicació dels petits ciutadans a la caixa de sorra de la seva llar d'infants. Això vol dir que hem de parlar no d'educació sinó dels nostres objectius. Què són? Comencem amb una llista. Després les prioritats. I només aleshores aixequem obstacles. Perquè, de nou, l'objectiu és primordial. És l'arrel del mal (o del bé, segons des d'on mires). I d'alguna manera superarem els obstacles.
